La nostra
enrarida vida pública, tocada per la crisi econòmica i la crisi de
legitimitat del sistema democràtic, és plena de gesticulacions buides,
llengües enverinades i mitges veritats planificades. El sistema de la
Transició ha fet fallida. És com si els seus creadors, els pares de la
Constitució, haguessin aplicat la tècnica industrial que ens ha portat
al vertigen consumista: l'obsolescència programada, que consisteix a fer
que els objectes tinguin un temps limitat de vida. La restauració
borbònica és un producte envellit, irreparable. La monarquia fa aigües,
la corrupció ha desacreditat els partits en què s'assentava el sistema,
les nacions silenciades s'han desinhibit i els nou rics dels anys de
bonança de cop apareixen despullats de tripijocs.
En
aquest ambient enrarit, costa discernir el gra de la palla. Tothom es
dóna la culpa de tot. Hi ha molta palla, molt soroll, safareig i
insídia. Una bona mesura per protegir-se del femer és fer servir els
tres filtres de Sòcrates, de qui es conta que un dia va acostar-se-li un
home per explicar-li una maligna tafaneria sobre un conegut comú.
Sòcrates, abans que l'altre comencés, el va aturar i va fer-li tres
preguntes. Primera: ¿Has comprovat que el que m'has de dir sigui
perfectament exacte? "No, m'ho va dir en tal que diu que..." Segona: ¿El
que em vols dir és, com a mínim, una cosa bona, dita a fi de bé? "Home,
no gaire bona". I tercera: ¿I per ventura és útil? "Útil? No
exactament". Així que Sòcrates el va tallar en sec: "Si el que m'has de
dir no és ni veritable, ni bo, ni útil, més val que no m'ho expliquis".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada