dimarts, 28 de juny del 2016

Potenciar l'autoestima dels alumnes


M'agrada tenir-te a classe

 M'agrada tenir-te a classe. Gràcies per ser un gran estudiant. Chris Ulmer, un mestre d'educació especial de Florida, dedica els primers deu minuts de classe a transmetre confiança a cada alumne, mirant-los als ulls, d'un en un. Per valorar el que són i el que fan: si juguen bé a futbol, si han llegit millor, si fan riure als altres perquè són divertits.
"En lloc de centrar-me en les mancances, em centro en els talents". Potenciant-los l'autoestima, el resultat només pot ser positiu: "Els nens s'han tornat més socials i la capacitat de comunicació ha crescut increïblement." Poc temps després d'establir aquesta rutina, els alumnes no només es feliciten entre ells, sinó que ja comparteixen el tarannà que han après: mai s'insulten i treballen per ajudar-se.  


«Ets un estudiant extraordinari»
«Ets molt divertit i intel·ligent»
«Cada dia fas la feina molt bé i ens fas riure a tots»
«Gràcies per ser un gran estudiant!»
«Aquí tothom t'estima»

ELS LLIBRES DE "XARXA LLIBRES"


dilluns, 27 de juny del 2016

MÒBILS I CONCENTRACIÓ EN EL TREBALL

L'enllaç a l'article del diari El País



22 JUN 2016 - 12:49 CEST


Vivimos en una sociedad obsesionada con la productividad, en la que se premia realizar el mayor número de tareas en el menor tiempo posible. Este superávit de responsabilidades al que nos enfrentamos, unido a la sensación de estar continuamente conectados a través del smartphone y otros dispositivos, deteriora la calidad de las labores que se llevan a cabo, lo que conduce a una irremediable impresión de fracaso. Percibir continuamente que se tiene algo pendiente, y sufrir por no poder alcanzar el éxito en todos los aspectos vitales, se ha venido a denominar la demencia del preocupado, concepto recientemente acuñado por la neuróloga Frances Jensen, autora del libro El cerebro adolescente (RBA).
"El síndrome parece una demencia [pérdida o debilitamiento de las facultades mentales, que se caracteriza por alteraciones de memoria, razón o conducta], pero en realidad es solo algo que ocurre debido a las continuas y constantes preocupaciones. Creo que le pasa a mucha gente. Nuestro cerebro no puede cambiar de cometido de una manera tan rápida como la que nos reclama el día a día, así que perdemos la atención, y después nos olvidamos de lo que teníamos que hacer", cuenta Jansen.

Qué nos ha llevado a esto

El término multitasking (multitarea, en español) fue creado en 1965 por informáticos estadounidenses para referirse a las múltiples funciones que podía ejecutar un ordenador en aquel momento. En la actualidad, esta palabra nos remite a la capacidad humana de prestar atención a muchas actividades al mismo tiempo. La psicóloga Isabel García asegura que este fenómeno no es reciente: “Las figuras maternas tradicionales llevan poniéndolo en práctica desde siempre, pero es ahora, con la implementación en la vida diaria de los medios electrónicos, cuando se ha extrapolado a otros ámbitos de nuestra vida y se le ha dado visibilidad”.
Para la experta, este exceso de obligaciones responde a una cuestión de violencia estructural. “La multitarea se nos vende de infinitas maneras que, en ocasiones, pueden resultar atractivas o inevitables: es cool y si no puedes con todo es que no eres un buen profesional o no has conseguido exprimir el curso al máximo. En Occidente se fomenta un modelo productivo en el que hay que competir de manera continua para estar al día, pero resulta casi imposible seguir el ritmo porque el nivel de tramas y posibilidades es infinito y absolutamente inabarcable”.

Cuáles son las soluciones

Si no entiende por qué su productividad es cada vez menor pese a que su esfuerzo se incrementa día a día, puede ser que sufra esta demencia, con otros síntomas como la mala concentración y un sentimiento de indecisión perpetuo. “Estar siempre alerta es agotador, y el presentimiento de que constantemente hay algo que se nos escapa nos causa hastío. Combatirla pasa por frenar el ritmo y preguntarse a qué queremos dedicar el día. Solo a partir de ese momento empezaremos a eliminar todos aquellos añadidos que no necesitamos en nuestra vida; seleccionar entre actividades y tomar decisiones hace que todo se vuelva un poco más claro”, aconseja García. Valore su caso concreto. “Todo el mundo tiene distintos ritmos y formas de afrontar su rutina. Algunos prefieren madrugar y otros trabajar por la noche; hay gente a la que le gusta intercalar faenas para no aburrirse y otra está más a gusto concentrándose en una sola labor hasta que la termina", prosigue: "Normalmente, se ignoran cuestiones como la familia, las enfermedades, o las personas que tenemos a nuestro cargo, pero son variables que tienen un gran peso en la manera en la que configuramos nuestra vida”. Si nuestra situación personal nos hace sentir sobrepasados, García recomienda buscar ayuda en otras personas y generar a nuestro alrededor redes de apoyo que nos resten algo de trabajo.
No es un problema baladí. Un informe de la Organización Internacional del Trabajo (OIT) asegura que el estrés "es la causa de entre 50% y 60% de todas las jornadas laborales perdidas, un costo enorme humano y económico”. La organización encuentra su explicación en diferentes factores: “Exceso de información, intensificación de las obligaciones, mayores exigencias de movilidad y flexibilidad, estar siempre disponible debido a la tecnología y, por último, pero no menos importante, el miedo a perder el puesto”.

El estrés es la causa de entre 50% y 60% de todas las jornadas laborales perdidas, un costo enorme humano y económico

La respuesta de las empresas

Para contribuir a frenar este ritmo de trabajo y evitar la dichosa 'demencia', algunas compañías han decidido implantar jornadas laborales de seis horas, que permiten a sus empleados disfrutar de un mayor tiempo de ocio. Un buen ejemplo de ello son las instalaciones de Toyota, en la ciudad de Gotemburgo (Suecia). Sus empleados llevan trece años saliendo dos horas antes que el resto de los europeos. La puesta en marcha de esta medida se ha traducido en un número inferior de bajas y una mayor productividad.
En el blog de la consultora Adecco se ofrece una receta aparentemente sencilla: reducir las distracciones y evitar la multitarea. Según la empresa, tendemos a pensar que la mejor opción es realizar el mayor número de quehaceres en el menor intervalo posible, pero casi nunca es así. “Acaba repercutiendo en la concentración y en la calidad. Podemos equivocarnos con facilidad y terminar teniendo que volver a hacer lo ya hecho”, aseguran.
Eso sí: nada de esto sirve si usted sigue pegado al móvil al acabar la jornada. "Debemos volver a conectar con nosotros mismos, empezar a escuchar a nuestro cuerpo y tener en cuenta nuestra inquietudes y todo lo que nos hace felices", concluye Isabel García. ¿De verdad no hay nada que le motive más que pasar la próxima hora pegado a las redes sociales? Pues eso.


La sobrecarga tiene nombre de mujer


Las más afectadas por este sistema de valores son las féminas. “Es crucial que aquellas que se encuentren sobrecargadas puedan delegar sus cometidos en otras personas. Solo así podrán dedicar tiempo a quienes son en realidad”, recomienda la psicóloga. Aun así, no siempre es fácil. “Lo primero es que comprendan que están en su derecho de hacerlo; normalmente, la culpa tiene mucho peso en ellas y eso les impide poder pensar de manera exclusiva en sí mismas”, se lamenta la terapeuta.

divendres, 10 de juny del 2016

NORMES A L'AULA, PERQUÈ?

http://www.catorze.cat/noticia/3152/nens/salvatges

Els nens salvatges

14 fotografies que recreen casos de nens que han crescut com si no fossin humans

Especial: Galeria
Arxivat a: Passadís
Malalts o maltractats, alguns han estat abandonats pels seus pares, d'altres es van perdre o van ser tancats entre quatre parets. Són els nens salvatges, trobats arreu del planeta en àmbits deshumanitzats. Han crescut lluny de la civilització a què estem tan acostumats: n'hi ha que es van haver d'espavilar entre els plaers i els entrebancs que els oferia la naturalesa, d'altres van sobreviure en un món limitat, o bé van ser criats entre animals adoptant-ne els costums. Són incapaços de comunicar-se amb un llenguatge humà i això sovint planteja dubtes i qüestions al tema de l'innatisme.

Feral children és una col·lecció de la fotògrafa professional Julia Fullerton premiada per la World Photography Organization el 2016 en la categoria d'Escenificat. Julia Fullerton, com a mare, admira la fortalesa de cadascuna de les víctimes que ha reproduït i en cada mirada hi plasma l'instint de supervivència que qualsevol ésser humà utilitzaria en situacions límit.

1. La Genie (EUA, 1970) va tenir la mala sort de néixer en una llar desestructurada, amb un pare mentalment inestable que maltractava la família. La Genie va començar a parlar als vint mesos i els metges van detectar-li possibles retards intel·lectuals. El seu pare la va tancar en una habitació amb la prohibició d'emetre cap so, menjant farinetes de bebè i lligada a una cadira-orinal fins als 13 anys. Quan la van trobar, la nena tansols sabia una mitjana de vint paraules, cosa que ha fet que el seu cas hagi estat objecte d'estudi a l'entorn de l'adquisició del llenguatge.
Foto: Julia Fullerton

2. El noi ocell (Rússia, 2008) va ser criat per la seva mare com una més de les seves mascotes. Per això, va viure els set primers anys de la seva vida entre gàbies d'ocells. Els treballadors socials que se'n van fer càrrec afirmaven que el noi no entenia el llenguatge humà i només es comunicava a través d'uns sons incomprensibles amb els ocells mentre agitava les mans com si fossin ales.
Foto: Julia Fullerton

3. La Madina (Rússia, 2013) es va criar entre els gossos que vivien amb ella, mentre la seva mare alcohòlica la ignorava completament. Dormia, grunyia, rosegava ossos i s'arraulia com una més del ramat. 
Foto: Julia Fullerton

4. Marina Chapman (Colòmbia, 1959) va passar els primers anys de la seva vida entre els micos caputxins de Colòmbia, adaptant-se als seus hàbits fins que uns caçadors la van trobar. Havia perdut el llenguatge i va ser venuda a un bordell fins que una veïna la va rescatar i la va dur a Bogotà, on va ser adoptada. Anys més tard es va casar amb un científic britànic i una de les seves filles la va ajudar a escriure la seva autobiografia, The Girl With no Name.
Foto: Julia Fullerton

5. El noi lleopard (l'Índia, 1912) va ser acollit per una comunitat de lleopards quan només tenia dos anys. Quan en va fer cinc, uns caçadors van trobar-lo juntament amb tres cadells de lleopard. Quan van provar d'acostar-s'hi, el nen va començar a córrer a quatre grapes tan ràpid com ho hagués pogut fer un adult dempeus. Tenia durícies als genolls i als palmells i era capaç de doblegar els dits dels peus com només ho hauria fet un lleopard. 
Foto: Julia Fullerton

6. Marie Angelique Memmie Le Blanc (França, 1731), coneguda com la noia salvatge de la Campanya, va viure entre els 10 i els 19 anys travessants els boscos frondosos del llavors regne francès. Se sap que anava armada amb un pal per enforntar-se als animals salvatges. Es diu que menjava granotes i ocells. Anys més tard va aprendre a parlar, llegir i escriure en francès.
Foto: Julia Fullerton

7. John Ssebunya (Uganda, 1991), conegut com el noi mico, va fugir de casa als tres anys quan va veure com el seu pare assassinava la seva mare. Va viure a la jungla amb els micos fins que el van trobar i el van portar a un orfenat, on va aprendre a parlar i a comportar-se com un humà. 
Foto: Julia Fullerton

8. Kamala i Amala (l'Índia, 1920) van ser trobades amb vuit i un any d'edat, respectivament. Les noies no semblen humanes i caminen a quatre potes. La seva vista, oïda i olfacte eren excepcionals i no tenien interès pels humans. Dormien juntes, grunyien i menjaven carn crua. 
Foto: Julia Fullerton

9. Sujit Kumar (Fiji, 1978), conegut com el noi gallina, va néixer amb un transtorn disfuncional. Els seus pares el van tancar en un corral i, un cop morts, l'avi, l'hi va seguir tenint. Va ser trobat amb vuit anys amb un caràcter molt violent.  
Foto: Julia Fullerton

10. Ivan Mishukov (Rússia, 1998) va fugir dels abusos de la seva família als quatre anys. Pidolava al carrer i compartia el seu menjar amb uns gossos. Es va acabar convertint en el líder del ramat, fins que el van portar a una llar infantil. Com que mai va perdre el contacte humà, va aconseguir viure amb normalitat. 
Foto: Julia Fullerton

11. Shamdeo (l'Índia, 1972) va ser descobert amb quatre anys en un bosc a l'Índia. El van trobar jugant amb cadells de llop. Tenia la pell molt fosca, les dents afilades, les ungles llargues, el cabell molt embullat i moltes durícies a les mans, als colzes i als genolls. Li agradava caçar pollastres i el gust de la sang. Sovint menjava carn crua a terra i, tot i que mai va arribar a parlar, va aprendre nocions de llengua de signes.
Foto: Julia Fullerton

12. Victor (França, 1797) va ser vist pels boscos del sud de França, però va fugir. Finalment, va ser capturat als 12 anys, incapaç de parlar i ple de cicatrius. Li van intentar ensenyar a parlar, però va ser impossible, volia fugir constantment a les muntanyes. 
Foto: Julia Fullerton

13. Oxana Malaya (Ucraïna, 1991) va ser abandonada pels seus pares alcohòlics amb només 2 anys. Fins als vuit anys, va viure envoltada de l'escalfor i la companyia dels gossos. Quan la van trobar només sabia respondre sí o no, però de mica en mica va aprendre a comportar-se com a humana. Actualment, treballa en un hospital d'animals sota la supervisió dels seus cuidadors. 
Foto: Julia Fullerton

14. L'anomenada noia llop (Mèxic, 1845/1852) va ser vista entre 1845 i 1852 en diverses ocasions en què l'acompanyaven llops, o en atacs a un ramat de cabres o menjant amb ells. No la van tornar a veure.
Foto: Julia Fullerton


diumenge, 5 de juny del 2016

LITERATURA I EMOCIONS

A EL PERIÓDICO.CAT (SOCIETAT)

 Gemma Tramullas - Dissabte, 4 de juny del 2016

Als seus 59 anys, a aquest professor de l'institut Montserrat Miró i Vilà de Montcada i Reixac encara se li humitegen els ulls quan parla del moment màgic en què un text literari provoca una sacsejada emocional en l'alumne. Martori és un dels membres del Col·lectiu Pere Quart, que impulsa el manifest SOS. Literatura a l'ensenyament.
Un profe sense 'burn out'. Reivindica l'emoció a l'aula i denuncia el «mal tracte» de la literatura.
-Quan el fotògraf li ha demanat que escrivís alguna cosa a la pissarra, vostè ha triat el vers Escopiu a la closca pelada dels cretins, de Salvat-Papasseit. ¿Per què? Perquè és un exemple d'actitud combativa i perquè la literatura porta a la reflexió però també a adoptar un paper en la vida. Els adolescents són inquiets, lluitadors i emocionalment inestables, i això els crea un maremàgnum d'incerteses. Conduir aquesta energia és el repte del docent.
-¿Com es fa a través de la literatura? La literatura planteja qüestions amb què els alumnes es poden sentir identificats, facilita el coneixement del que som i del que somiem ser i possibilita la formació de ciutadans crítics i compromesos. Acabo de treballar el poema Elionor, de Martí i Pol, amb els de primer d'ESO i hem parlat de com les nenes més o menys de la seva edat vivien la feina a les colònies tèxtils com una condemna. Quan els parles d'això deixa de ser un poema fred, el viuen.
-En canvi, en el manifest denuncien que Ensenyament vol reduir les hores de llengua i literatura del batxillerat. Si la literatura fos dona, pensaria que està sotmesa a un mal tracte de gènere.
-Són paraules fortes. ¿Tan malament està? La frase és provocativa, però el manifest és un exercici de responsabilitat. Estem construint un nou país, ¿oi? ¿Volem formar adults cultes, lliures, desvetllats i feliços, com deia Espriu? ¿O preferim que siguin competents, però mesells, domesticats i obedients als dictats de l'empresa en una societat neoliberal?
-¿Vostè què creu? Que si de veritat volem gent desperta, amb coratge, inquieta i innovadora -és a dir, que participi dels processos democràtics i canviï les coses- ens hauran de donar les eines per poder fer bé la nostra feina a les aules.
-A més del manifest, han iniciat una petició a Change.org per recuperar les tres hores setmanals a batxillerat. També l'haurien de firmar les famílies i els alumnes, perquè conèixer el nostre patrimoni literari és el seu dret. A més a més, ¿actualment no es parla tant d'educació emocional? ¡La literatura és educació emocional!
-Però hi ha classes soporíferes. ¿El seu gremi no hauria de fer autocrítica també? Si estàs atent, cada classe és una autocrítica i et porta a replantejar-te la següent per fer-ho millor. Però necessitem temps. El professor de literatura és com el guia turístic que mostra els racons ocults d'una ciutat, és com el que serveix i ensenya a assaborir un bon plat, però és un procés de maduració lent.
-Reivindicar la literatura, i concretament la catalana, des d'un institut del cinturó roig de Barcelona ja és revolucionari. Aquí hi ha gent de família treballadora que viu la cultura com un valor de progrés. Creiem en la literatura i no estem deprimits ni tenim la síndrome del burn out[esgotament emocional].
-¿Qui li va inculcar el cuquet literari? Vaig estudiar batxillerat en el franquisme tardà i vaig tenir com a professors Joaquim Molas i Jaume Cabré. Fer literatura catalana en aquella època suposava un compromís amb la llengua i la cultura del país, perquè es feia al marge dels dictats del ministeri. Per això, per a mi l'aprenentatge de la literatura sempre va aparellat al compromís cultural i social.